miércoles, 28 de enero de 2009


BETLEM DE TIRISITI.

El dia 26 de Desembre de 2008, després de dinar amb la meva família d’Alcoi em vaig dirigir cap al teatre “Principal” d’Alcoi per veure la representació teatral del betlem de Tirisiti.
El betlem de Tirisiti és un teatre amb gran valor històric i antropològic per ser, junt a altre espectacle de “titeres” a Cadis, els espectacles d’aquest tipus més singulars i antics a l’estat espanyol.
Es tracta d’un teatre de “títeres” d’un format petit i públic familiar, que reuneix elements religiosos comuns en les dates de Nadal, però també molts altres elements que reflecteixen característiques i personatges locals, tradicions alcoianes com són els moros i cristians, les festes en honor a Sant Jordi...
La transmissió del text cal remarcar que ha segut oral durant més d’un segle, fins als 90, tot i això s’assegura que l’actual versió és molt fidedigna respecte a la tradicional. A més cal destacar el seu caràcter bilingüe. Sempre el castellà per a la narració de la història sagrada i el català quan el narrador dialoga amb els personatges o s’adreça al públic.
L’obra es divideix en dues parts molt ben diferenciades, per una banda la “Part sacra” i per l’altra la “Part dels costums alcoians”. En la primera part es narra el naixement de Jesús, l’adoració dels reis mags i la fugida cap a Egipte. La segona part és més variable, mostra part dels costums de la cuitat en l’època com és la correguda de bous en la que apareix un torero alcoià, les festes d’Alcoi en honor a Sant Jordi i quan Tirisiti decideix anar-se’n a la lluna en un globus de Milà. Però a més, a aquesta part s’afegeixen crítiques i referències de la situació actual, i aquest aspecte és el que ha anat variant durant les distintes èpoques.
El més singular és la tècnica, les titelles són de peu i varilla, és a dir, que els ninots estan muntats sobre unes varetes verticals i corren per l’escenari mitjançant unes guies practicades a la base, entre els distints elements escènics. Els qui manipulen es troben baix de l’escenari, una limitació que els redueix els possibles moviments, predominaran els longitudinals, transversals i oscil·lants.
A més, cal destacar també la veu dels personatges, tan sols parlen dos, Tirisiti i el sereno, i ho fan mitjançant una llengüeta metàl·lica que es fica al paladar i afina la veu amb un to molt agut i especial, dificultant així algunes vegades la comprensió. Per això és fa necessari el suport de la narradora.
En quant a l’escena, cal dir que està inspirada en la ciutat d’Alcoi, s’observa al fons el característic barranc del cinc, els edificis amuntonats del centre...
Per últim resta comentar els personatges:
-El narrador: la veu en off femenina, aquesta aporta el fil conductor de la història, fa de pont entre el públic i els personatges i a més serveix de reforç al repetir allò que diu Tirisiti o el sereno a través de la llengüeta.
-Tirisiti: Aquest és el protagonista. Al principi aquest personatge no tenia nom però pel temps ha anat identificant-se amb “Tirisiti” que és el nom que s’escolta quan aquest crida a la seva dona Tereseta.
Tirisiti és el fil conductor de l’escena de la part popular. És un personatge un tant complex, que intenta mostrar la seva superioritat i acaba eixint mal pagat e tot. La seva dona s’entén amb el rector, el bou li topa i per a acabar-ho de rematar en el seu viatge a la lluna rebenta el globus amb el que va, moment en el que es tanca el teló.
-El sereno: l’únic personatge que junt a Tirisiti parla en l’obra. Aquest és el vigilant nocturn que avisa de l’hora al veïnat.
A més apareixen diversos personatges secundaris com: Tereseta, el sacrista, el rector i les beates, el torero, filades de moros i cristians, Sant Jordi, el camperol, el bou, la sagrada família, els pastors, els reis mags...

Amb tot, dir que vaig passar una estoneta molt divertida, aconseguint entendre i observar coses que de menudeta no havia apreciat, això sí, en un primer moment pensava que les figueres havien encollit, després de tant de temps les imaginava més grans.
CICATRIUS

En aquesta entrada vaig a comentar un conte “Cicatrius” del qual desconec l’autoria.
El conte arribà a les meves mans fa aproximadament dos anys, després de que una amiga meva, amb la que xoque bastant pel caràcter, el trobara a Internet i l’imprimira en un full bonic que em va regalar amb la intenció de fer-me reflexionar. I és que jo soc una persona amb un caràcter molt fort i pudent, que moltes vegades, com tots, amb les meves reaccions faig mal als que estan al meu voltant.
Des de aquell dia tinc aquest conte penjat a la meva habitació, un conte que llegeixc de tant en tant, això sí, he d’admetre que el meu caràcter no ha canviat.
Aquest conte narra la lliçó que un pare dona al seu fill sobre el tema de l’amistat.

Això era un nen que tenia molt mal caràcter i vivia sempre enfadat, i un dia som pare prengué la decisió de donar-li un saquet amb claus, demanant-li que cada vegada que perdés la paciència clavara un clau darrere de la porta. I el nen així ho feia fins que arribà el dia en que comprengué que era més fàcil controlar el seu geni que clavar els claus, aleshores anà a parlar amb el seu pare i l’informà de que era ja capaç de controlar-se.
Acte seguit el pare el felicità i li va suggerir que cada dia que aconseguira controlar el seu geni anara a la port i retirés un clau, i així ho feia fins que va arribar el moment d’informar al seu pare de que no en quedava ja cap.
Aleshores el pare el portà fins la porta i li va explicar que tot i que havia fet el seu treball molt bé, la porta havia quedat foradà i mai tornaria a ser la mateixa i que el mateix passava amb els amics i la gent del nostre voltant. Cada vegada que tenim un mal comportament o perdem la paciència deixem cicatrius com en la porta.

Així,ens mostra que encara que després d’un mal comportament, una ofensa verbal...demanem perdó als nostres amics, la cicatriu romandrà per sempre, i no compensa ja que com diu el conte “tenir un amic o amiga és un tresor, no el malbarates”
LA SOPA DE PEDRES
(Xesco Boig)

“La sopa de pedres” és una rondalla que he trobat navegant per Internet i m’ha donat tal lliçó que he decidit comentar-la.

La rondalla conta que fa molt de temps hi havia en un país molt llunyà en guerra on es passava molta gana, com en totes les guerres.
Un dia, un soldat, fart de la situació, decideix fugir de la guerra arribant així a un poble on es va dirigir a varies cases, trucant la porta, amb l’esperança d’aconseguir menjar. Lluny d’aconseguir-ho, el treien de totes les cases a empentes, puntades de peu i tractant-lo de boig.
El soldat, una mica deprimit, començà a pensar i així li vingué la idea de demanar ajuda a unes xiques per tal de fer una sopa de pedres, aquestes al escoltar la idea del soldat començaren a riure i el tractaren també de boig.
Així que el soldat, molt decebut, es dirigí cap a la plaça del poble i assegut al costat de la font començà a plorar.
Molts nens anaven a preguntar-li que li passava i ells els contava que tenia molta fam i volia fer una sopa de pedres però que ningú no el volia ajudar. Als nens, pel contrari, no dubtaren en cap moment d’ajudar al pobres soldat a preparar la sopa, cadascun anà ràpidament a casa per portar part d’allò que necessitaven per fer el preparatiu, (perola, aigua, llenya, sal, pollastre, cebes, creïlles i tot els que ... i tot el que tingueren a mà). El soldat posà l’aigua a bullir i anà afegint les pedres, la sal, la carn... i així fins que no faltava cap ingredient. Després d’una estona remenant l’olla, la sopa de pedres ja estava bona per menjar i els nens que esperaven impacients la provaren de seguida.
Tots molt contents aplaudien al soldat per haver fet la millor sopa de pedres que havien provat mai. El soldat, content també pel resultat, encarrega als nens que anaren a casa i convidaren a tota la família a menjar aquella sopa. Tots quedaren farts.
Gracies als nens, tant el soldat com l agent del poble menjaren per tota la gana que tenien, quedant així molt contents.
I des de aquell dia, la gent del poble, gràcies a un desconegut soldat, aprengueren a compartir tot allò que tenien.

Tot i que és una rondalla molt senzilla ens dona una lliçó fonamental, si compartim amb els demés eixirem guanyant. Cal compartir.

ROCO ROC.

El dia 29 de desembre de 2008, al centre cultural Joan Fuster de Beniarrés, feren la representació teatral “Roco Roc”. Una obra adreçada infants i joves.

Era un dia de molt de fred, i de tan en tan feia alguna ruixadeta, així que carregada amb el paraigües vaig anar a pels meus cosins, i els tres ben abrigats caminarem cap al centre cultural.

Tan sols entrar em vaig a donar de la ximplesa de l’escenografia. Al centre hi havia com una estructura conformada per quatre parets de fusta i a la part superior de la paret frontal hi havia un forat, com una finestra, per la que ens mostraven distintes titelles de pal, depenent de l’escena.
Davant d’aquesta estructura i a l’ample de l’escenari hi havien tres micròfons que utilitzaven els quatre actors, tot i que hi ha que assenyalar que normalment sobre l’escenari apareixien tres actors i l’altre, des de dins de l’estructura, movia les titelles.
Els personatges eren quatre amics: Ruca, Raca, Roco i Malon. Tots ells vestits de manera molt cridanera i acolorida, amés amb un complement imprescindible, una guitarra amb molts colors que empraven de manera simbòlica quan cantaven la cançó al finalitzar cada escena, fent així com una mena de conclusió.

L’obra es dividia en tres escenes, dedicant-se cadascuna al tractament d’aquests tres temes:
-El respecte al medi ambient: denunciant la contaminació, el fem que tirem al terra...
-La igualtat: Per remarcar que malgrat les possibles diferències en quant al color de la pell, diferències culturals... tots sóm iguals en quant a drets i per tant hem de respectar-nos tots, compartir amb tots, etc..
-La pobresa: donant a conèixer la situació que està vivint-se a distintes parts del món, fent-nos veure al llarg de la reflexió que tots els presents érem rics al tenir tot allò que necessitem.

La posada en escena era molt senzilla. A mode de presentació posaren una cançó, movent al ritme d’aquesta titelles de pal amb forma de notes musicals que acabaren afegint al decorat de l’escenari. A continuació passaren a presentar la primera escena, tractant així el primer tema. La representació de les tres escenes fou bàsicament igual, normalment hi havia tres personatges a l’escenari que mantenien una conversa sobre un dels tres temes que tractaren. I a mode de reforç visual, per la finestra de l’estructura es mostrava un paisatge i titelles de pal, dirigides pel quarta actor, que anaven variant a mesura que avançava la conversa.

Al acabar cada escena, cantaven una cançó que servia per reforçar el tema que havien tractat. Eren cançons inventades per ells, totes molt senzilles i repetitives, aconseguint així que els xiquets, que eren la majoria del públic, les entengueren.

He d’admetre que no és el millor teatre que he vist, una opinió que compartien molts dels presents. No obstant em quedaré amb allò positiu, l’estona agradable que vaig passar junt als meus cosins, i la reflexió sobre els tres temes tractats, que, tot hi ha que dir-ho, em semblen molt encertats i fonamentals.

martes, 27 de enero de 2009

MECANOSCRIT DEL SEGON ORIGEN
(Manuel de Pedrolo)

El mecanoscrit del segon origen és una obra escrita per Manuel de Pedrolo al 1974
Ens trobem davant d’una obra per molts considerada com una obra cabdal de la ciència ficció de la literatura catalana.

El mecanoscrit del segon origen narra com, després de l’atac d’uns aparells voladors estranys (d’un atac extraterrestre) que destrueix pobles, ciutats i extermina a tots els mamífers de la faç de la Terra, una parella de supervivents han d’intentar subsistir i sobreviure en un món en ruïnes lluitant per no ser el final de l’espècie, sinó el seu nou principi.
La parella està formada per l’Alba, una noia de catorze anys <> tal i com es descriu, de Benaura, un poblet fictici de l’interior de Catalunya, i en Dídac, un jove de raça negra de nou anys, veí d’aquesta.
Tot comença quan Dídac és llençat a una bassa per altres nois, prenent per motiu el color de la seva pell, i l’Alba es llença també per salvar-lo d’ofegar-se. Just en el moment que tos dos estan capbussats a l’aigua es produeix l’atac d’uns planetes voladors que arrasaran pobles, ciutats i anihilaran pràcticament a la totalitat dels mamífers, (inclosos als humans).
La parella seran els únics supervivents de la zona gràcies a l’aïllament de l’aigua i ara hauran d’enfrontar-se a un món despoblat i destruït. Han d’aprendre a valdre’s per sí mateixos per tal d’afrontar tots els problemes i amenaces que els esperen, com un fruït de les circumstàncies, han d’obtenir aliments entre la runa, evitar el contagi d’infermetats, evitar cridar l’atenció d’aquells aparells estranys....
Però, amés dels problemes externs , es narra també durant els cinc anys després el procés de maduració personal que viuen ambdós supervivents rodejats de runes i cadàvers, en un planeta solitari, en un paisatge desolador...
Un procés que és narrat mitjançant cinc quaderns, que refereixen a cinc etapes, que al mateix temps simbolitzen cinc anys de la nova datació establerta per l’Alba i en Dídac moments després de l’atac.
El primer quadern “Quadern de la destrucció i la salvació” conta el moment de la catàstrofe i com Alba i en Dídac fugen al bosc a la vora del poble, on comencen a assumir el que ha passat i planegen com serà el seu futur, intentant davant de tot no ser el final d’una espècie sinó el principi d’altra.
Al segon quadern “Quadern de la por i de l’estrany” narra com l’Alba i en Dídac han de fer front davant la presència d’una estranya criatura, vencent la por i enfrontant-se a un món hostil.
Al tercer quadern “Quadern de la sortida i la conservació” narra com comencen a explorar terres, arribant amb un tractor fins les ruïnes de Barcelona, una ciutat totalment desolada, allí busquen informacions que els puguen ser profitoses, rescatant gran quantitat de llibres, càmeres per gravar la situació que estan vivint... un viatge que els motiva per emprendre’n altre més llarg a l’any següent.
El quart quadern “Quadern del viatge i de l’amor” descriu el seu viatge pel mediterrani, des de Barcelona fins a Sicília, buscant una imatge més general de la catàstrofe. Al llarg del viatge arriben els primers contactes sexuals, unes relacions que reforcen l’amor entre la parella, i que els fa prendre la decisió de tindre un nou fill a qui anomenaran Mar, un nom vàlid per als dos sexes.
El cinquè quadern “Quadern de la vida i de la mort” narra l’embaràs de l’Alba i com aquesta dona a llum un xiquet, Mar. Tot i això la història la història no té un final feliç, Dídac mor al caure-li a sobre un sostre d’una casa que estava en ruïnes. Ara l’Alba haurà de superar el dolor i junt amb el seu fill lluitar pel seu objectiu, la conservació de l’espècie.

I tot aquest argument l’enriqueix l’autor acompanyant-lo d’una dura crítica a la societat en la que li toca viure. Destaca com les dues criatures es troben en aquest nou món deslliurats de les imposicions i dels valor que hagueren sofert, en el cas de que no hagués passat l’atac, en la societat en la que vivien. No obstant mostra com encara queden prejudicis i arbitrarietats, un exemple és fa visible quan estan triant els llibres que van a conservar.
Arran d’aquesta perspectiva dona un enfocament al llibre molt optimista, prenent sempre als dos supervivents com el inici d’un nou i millor món i no com el final de l’anterior.
Cal destacar també que el llibre acaba amb un epíleg metaliterari , un estudi científic fet al 7138 sobre els verdaders orígens del mecanoscrit, i sobre qui fou el seu autor. Donant a conèixer en aquest estudi de on provenia l’atac tot i que encara es desconeixen les causes, i plantejant tants anys després de la catàstrofe si és l’Alba la mare de la humanitat.

Amb tot em resta dir que ha segut un llibre que m’ha sorprès molt, ha segut el primer contacte amb aquest autor i de segur que no serà l’últim.

domingo, 11 de enero de 2009

L’OVIDI

L’Ovidi és una narració curta de Manuel-Francesc Navarro del Alar, amb la qual obtingué el Primer premi del Concurs de Narrativa Curta Vent del Port, al 1999.

L’autor en aquesta narració ens conta uns fets, pel que sembla reals, a partir d’un record que li ve a la memòria degut al que està veient. No obstant ens conta el succés d’una manera, si més no, peculiar, amagant-nos alguns trets rellevants de la història i aconseguint així enganyar al lector fent-li creure el que no és.

Tot comença quan està assegut a la porta del camp de futbol veient passar el soterrament de mossèn Vicent, el rector de la parròquia del poble de baix. Al mossèn el porten l’alcalde (Cristòfol)i tres clavaris d Sant Onofre. Fet que fa recordar al narrador un succés acorregut fa temps.
Resulta que una vesprada Cristòfol, en aquell temps Tofolet Ulldecona, i ell, tots dos amb molta fam, decidiren anar a al l’hort del rector a furtar cireres d’un cirer molt carregat sense adonar-se’n de que a l’altra part del cirer l’Ovidi vigilava la collita. L’Ovidi en veure’ls comença a acaçar-los per l’hort sense aconseguir atrapar-los. Però aquests dos, ofesos per l’esglai que els havia donat el mala bèstia de l’Ovidi, decidiren anar a casa a per la carrabina d’aire comprimit i tornar a l’hort del mossèn on trobaren l’Ovidi novament, aquest al veure’ls anà cara ells i tots dos es tiraren la carrabina al muscle i premeren el gallet, deixant a L’Ovidi estès en terra enmig d’un bassal de sang.
Cristòfol decidí callar en el moment i portar tota la vida eixa càrrega de culpabilitat, ell pel contrari, anà immediatament a buscar al mossèn per tal de que el confessara, confessió que, a banda de costar-li una hòstia, li ha costat tota una vida sense poder suportar la mirada del rector. Des de aquell dia cada vegada que veia al mossèn li pillava un calfred i recordava a l’Ovidi, el tito més gran s’havia vist mai a la comarca, mitja arrova de carn que es menjà el mossèn desprès de rostir-la en ceba i pastanaga.

Amb tot, dir que m’ha agradat molt com està contada aquesta historieta, ja que el narrador ens amaga trets fonamental de la història i en cap moment ens fa pensar que l’Ovidi siga un tito, sinó una persona. També m’ha resultat molt interessant la terminologia que empra per contar-la, un llenguatge de poble, amb sobrenoms, paraules que estan desapareixent pel temps...que m’ha recordat molt al parlar dels meus avis.

sábado, 10 de enero de 2009

TREX

Es tracta d’una historieta curta escrita per rafa Gomar al 2000. Amb aquesta l’autor pretén denunciar la publicitat enganyosa i la manipulació dels mitjans de comunicació, en aquest cas concret d la televisió.

Per tal de fer la crítica, l’autor inventa la historieta de Francesca, una jove que al veure l’anunci d’una marca de xiclets en el qual la parella protagonista que els mastegava es besava apassionadament, decideix anar de seguida a comprar-ne cinc paquets, amb l’esperança de que a ella li pase el mateix. Però Francesca no té tanta sort, després de passar desapercebuda durant una llarga estona, decideix posar-se cada vegada més xiclets a la boca i començar a fer carasses, bufes grans... amb la finalitat de, almenys, cridar l’atenció. I no ho aconsegueix fins que, a causa de la gran quantitat de xiclets que mastegava, perd el control i un d’ells se li’n va pel vedat. Començà a faltar-li la respiració, a asfixiar-se, arribant al punt de caure al terra, on quedà gitada com una figura estàtica. Fou en aquell moment quan aconseguí cridar l’atenció de la gent, que per a res la besaren com a l’anunci, sinó que li respongueren amb monedes i aplaudiments, l’havien pres per un mim.

És clar que Rafa Gomar exagera la situació donant-li, al mateix temps, un to irònic i burlesc, però, no obstant, no és una història tan llunyana a la realitat. Quanta gent ha comprat un desengreixant per que anunciaven que desapareixia el greix sense fregar i ha acabat arromangant-se? , quan han canviat a la companyia més barata de telèfon, segons l’anunci, i han acabat pagant una factura igual o més pujada? Quan nens han obert una joguina i s’han quedat despagats al observar que no té res a veure a la de l’anunci de televisió? I així un llarg etcètera.

I açò és el que ens vol fer veure l’autor, la manipulació i la publicitat enganyosa per part dels mitjans de comunicació, dels quals tan de públic és víctima. Els mitjans de comunicació ens donen la informació d’una manera o altra depenent del que vulguen que pensem, depenent dels seus interessos i així fan de nosaltres el que ells volen fer. Persones no crítiques que es deixen arrastrar per modes, prototips i inclús per ideologies, que pot ser no sàpiguen ben bé ni de que tracta, però que en ocasions són capaços de defensar fins la mort.

Aquesta és la imatge de la crua realitat. La única manera per escapar d’aquesta situació és, que les persones siguen crítiques, que analitzen per elles mateixes. Però cal ser molt optimista per a pensar que en la societat d’avui en dia aquest canvi és possible, i és que implica pensar i açò, per desgràcia, no és moda.