miércoles, 28 de enero de 2009


BETLEM DE TIRISITI.

El dia 26 de Desembre de 2008, després de dinar amb la meva família d’Alcoi em vaig dirigir cap al teatre “Principal” d’Alcoi per veure la representació teatral del betlem de Tirisiti.
El betlem de Tirisiti és un teatre amb gran valor històric i antropològic per ser, junt a altre espectacle de “titeres” a Cadis, els espectacles d’aquest tipus més singulars i antics a l’estat espanyol.
Es tracta d’un teatre de “títeres” d’un format petit i públic familiar, que reuneix elements religiosos comuns en les dates de Nadal, però també molts altres elements que reflecteixen característiques i personatges locals, tradicions alcoianes com són els moros i cristians, les festes en honor a Sant Jordi...
La transmissió del text cal remarcar que ha segut oral durant més d’un segle, fins als 90, tot i això s’assegura que l’actual versió és molt fidedigna respecte a la tradicional. A més cal destacar el seu caràcter bilingüe. Sempre el castellà per a la narració de la història sagrada i el català quan el narrador dialoga amb els personatges o s’adreça al públic.
L’obra es divideix en dues parts molt ben diferenciades, per una banda la “Part sacra” i per l’altra la “Part dels costums alcoians”. En la primera part es narra el naixement de Jesús, l’adoració dels reis mags i la fugida cap a Egipte. La segona part és més variable, mostra part dels costums de la cuitat en l’època com és la correguda de bous en la que apareix un torero alcoià, les festes d’Alcoi en honor a Sant Jordi i quan Tirisiti decideix anar-se’n a la lluna en un globus de Milà. Però a més, a aquesta part s’afegeixen crítiques i referències de la situació actual, i aquest aspecte és el que ha anat variant durant les distintes èpoques.
El més singular és la tècnica, les titelles són de peu i varilla, és a dir, que els ninots estan muntats sobre unes varetes verticals i corren per l’escenari mitjançant unes guies practicades a la base, entre els distints elements escènics. Els qui manipulen es troben baix de l’escenari, una limitació que els redueix els possibles moviments, predominaran els longitudinals, transversals i oscil·lants.
A més, cal destacar també la veu dels personatges, tan sols parlen dos, Tirisiti i el sereno, i ho fan mitjançant una llengüeta metàl·lica que es fica al paladar i afina la veu amb un to molt agut i especial, dificultant així algunes vegades la comprensió. Per això és fa necessari el suport de la narradora.
En quant a l’escena, cal dir que està inspirada en la ciutat d’Alcoi, s’observa al fons el característic barranc del cinc, els edificis amuntonats del centre...
Per últim resta comentar els personatges:
-El narrador: la veu en off femenina, aquesta aporta el fil conductor de la història, fa de pont entre el públic i els personatges i a més serveix de reforç al repetir allò que diu Tirisiti o el sereno a través de la llengüeta.
-Tirisiti: Aquest és el protagonista. Al principi aquest personatge no tenia nom però pel temps ha anat identificant-se amb “Tirisiti” que és el nom que s’escolta quan aquest crida a la seva dona Tereseta.
Tirisiti és el fil conductor de l’escena de la part popular. És un personatge un tant complex, que intenta mostrar la seva superioritat i acaba eixint mal pagat e tot. La seva dona s’entén amb el rector, el bou li topa i per a acabar-ho de rematar en el seu viatge a la lluna rebenta el globus amb el que va, moment en el que es tanca el teló.
-El sereno: l’únic personatge que junt a Tirisiti parla en l’obra. Aquest és el vigilant nocturn que avisa de l’hora al veïnat.
A més apareixen diversos personatges secundaris com: Tereseta, el sacrista, el rector i les beates, el torero, filades de moros i cristians, Sant Jordi, el camperol, el bou, la sagrada família, els pastors, els reis mags...

Amb tot, dir que vaig passar una estoneta molt divertida, aconseguint entendre i observar coses que de menudeta no havia apreciat, això sí, en un primer moment pensava que les figueres havien encollit, després de tant de temps les imaginava més grans.