PENSANT EN ELS ALTRES, UN CÀNTIC A LA VIDA.

Si sóc sincera, les pel·lícules no són sant de la meva devoció, però anava un dimecres a les 15’00h. pel corredor de l’escola de magisteri,i em vaig trobar amb una companya que anava a veure aquest documental. Resulta que l’havia vist ja l’any anterior, però li havia agradat tant que volia mirar-lo novament i em convidà a anar amb ella a la sessió d’espai cinema, assegurant-me que no em penediria. I això vaig fer, en lloc d’anar a classe de matemàtiques, vaig anar a veure Pensant en els altres.

Pensant en els altres és un documental que mostra l’aprenentatge en una escola Japonesa. Aquest fou rodat durant un any a l’escola pública infantil de Minami Kodatsuno, a la ciutat de Kanazawa i ens mostra l’aprenentatge d’uns nens que tenen com a mestre a Toshiro Kanamori, un amant de la seva feina.
L’educació d’aquests nens no és per a res similar a la que estem acostumats a veure, ja que Kanamori, en lloc de centrar-se simplement en ensenyar continguts per a aconseguir formar bons alumnes, i que aquests el dia de demà tinguen un bon ofici, que també ho fa, dona prioritat a formar a persones lliures, justes, felices i amb valors que els ajuden a aprendre a viure. I açò és més important.
Em va sorprendre molt la importància que dona a les paraules realment rellevants en la vida, paraules com són: amistat, felicitat, justicia, bé, amor, mort... Termes sobre els quals és reflexiona molt poc en la nostra societat, ja que avui en dia, per desgràcia, això no es porta.
És de destacar també la importància que dóna a l’educació emocional, al gran desconegut planeta del sentiments, un planeta on tots habitem, però que tots tendim a amagar i a oblidar per no estar ben vist. Kanamori, pel contrari, considera molt important treballar els sentiments de cadascú, ja que és imprescindible reconèixer els nostres sentiments per tal de poder emocionar-nos amb els demés, és imprescindible per tal d’aprendre a viure pensant en els altres.

Amb tot,dir que és un documental que m’ha fet reflexionar molt sobre un tema de plena actualitat, què seria realment una educació per a la ciutadania. I és que, tot i que estic d’acord amb la matèria que està impartint-se, ho considere una mesura insuficient. No hi ha que tractar l’educació per a la ciutadania com una matèria separada, sinó que hi ha que fer de l’educació una educació per a la ciutadania, i un clar model d’aquesta educació és la que ens mostra el documental. Una educació per a la vida centrada en la justícia, l’amistat,la felicitat, el bé, els sentiments... i molt altres conceptes centrals per viure. Ningú ha dit que siga fàcil.

Per últim dir que no em vaig penedir gens d’anar a veure aquest documental, sinó tot el contrari. A partir d’aquell dia jo també el recomane.