viernes, 9 de enero de 2009




MEMENTO

El dia 4 de desembre, donat que el professor de literatura catalana havia de fer una eixida a Tenerife, no hi havia classe. No obstant ens digué que aquest dia s’aprofitaria per passar la pel·lícula “memento” a l’aula, i els alumnes podien assistir allí a mirar-la o, com vaig fer jo, veure-la a casa.
Doncs bé, jo vaig decidir descarregar-me la pel·lícula i el diumenge, dia 7, em vaig disposar a mirar-la a casa sense conèixer encara què m’esperava, i és que he d’advertir ja, que el meu primer contacte amb aquesta no tingué molt d’èxit.
És cert que mai m’ha apassionat veure pel·lícules, ni tan sols mirar la televisió per ser una cosa que m’avorreix, però aquesta vegada l’avorriment no fou la causa de la meva decepció al acabar de veure la pel·lícula, sinó, el adonar-me’n de que no havia entès res. La causa de no haver entès res fou la que fa peculiar i caracteritza a la pel·lícula en qüestió, és a dir, que no està contada de manera lineal, sinó a bots i des del final cap al principi, fet que porta en ocasions a conèixer abans les conseqüències que les causes dels fets. A aquesta complicació cal afegir el combinat que fa d’escenes en blanc i negre i, d’escenes en color. Les primeres es conten en ordre cronològic, mentre que les de color a la inversa ( del final al principi), i és fruït d’aquesta combinació que la pel·lícula comence pel final intercalant el principi, i acabe en el que seria la meitat de la pel·lícula, si fem referència a l’ordre cronològic.
Una vegada conegut on havia estat el problema que m’havia portat a no entendre res, molt decebuda pel temps que havia perdut vaig decidir tornar a mirar-la, aconseguint aquesta vegada, si es pot dir així, entendre l’argument, que no és gens senzill.

Pel que sembla, Leonard, el protagonista, pateix d’amnèsia,una infermetat que l’obliga a, be tatuar-se en el cos, be escriure’s en notetes o be conservar fotos per poder recordar els successos de la seva vida i la gent amb qui es relaciona. No obstant, tot i que és incapaç d’emmagatzemar nous records, sí que recorda i sap realitzar les accions quotidianes.
Leonard va matar a la seva dona amb una sobre dosis d’insulina, però aquest es crea una falsa realitat inventant-se a Sammy Jakins i que aquest pateix amnèsia per a amagar la seva horrible veritat, tal i com intenta fer-li entendre Teddy. Però Leonard està submergit en la seva realitat, en la qual l’únic motiu per viure és trobar a l’assassí de la seva dona, tal i com es veu durant el transcurs de la pel·lícula.
Durant la recerca van apareixent distints personatge, que manipulen i menteixen a Leonard, buscant cadascú el seu propi interès. I aquest fet de que tots menteixen és el que em va crear el dubte de qui estava mentint. Leonard al amagar la veritat inventant-se una història, o Teddy que acusa a Leonard d’assassinar a la seva pròpia dona.
Però aquest dubte el vaig resoldre la setmana següent al comentar la pel·lícula a classe, on per fi crec que la vaig acabar d’entendre. La clau està en l’escena en la que es veu a Sammy internat al psiquiàtric i veiem aparèixer a Leonard en el seu lloc. Prova que ens porta a la conclusió de que Teddy té raó i que la verdadera història que sens conta de Sammy, és la verdadera història de Leonard.


Després de veure-la dues vegades, he de dir que tot i que em resultà difícil d’entendre, va ser una pel·lícula que m’agradà molt, sobre tot, perquè aconseguí captar la meva atenció de tal manera que en cap moment vaig arribar a desconnectar i a avorrir-me, com sol passar-me en la majoria de pel·lícules.

No hay comentarios: