ROCO ROC.

El dia 29 de desembre de 2008, al centre cultural Joan Fuster de Beniarrés, feren la representació teatral “Roco Roc”. Una obra adreçada infants i joves.

Era un dia de molt de fred, i de tan en tan feia alguna ruixadeta, així que carregada amb el paraigües vaig anar a pels meus cosins, i els tres ben abrigats caminarem cap al centre cultural.

Tan sols entrar em vaig a donar de la ximplesa de l’escenografia. Al centre hi havia com una estructura conformada per quatre parets de fusta i a la part superior de la paret frontal hi havia un forat, com una finestra, per la que ens mostraven distintes titelles de pal, depenent de l’escena.
Davant d’aquesta estructura i a l’ample de l’escenari hi havien tres micròfons que utilitzaven els quatre actors, tot i que hi ha que assenyalar que normalment sobre l’escenari apareixien tres actors i l’altre, des de dins de l’estructura, movia les titelles.
Els personatges eren quatre amics: Ruca, Raca, Roco i Malon. Tots ells vestits de manera molt cridanera i acolorida, amés amb un complement imprescindible, una guitarra amb molts colors que empraven de manera simbòlica quan cantaven la cançó al finalitzar cada escena, fent així com una mena de conclusió.

L’obra es dividia en tres escenes, dedicant-se cadascuna al tractament d’aquests tres temes:
-El respecte al medi ambient: denunciant la contaminació, el fem que tirem al terra...
-La igualtat: Per remarcar que malgrat les possibles diferències en quant al color de la pell, diferències culturals... tots sóm iguals en quant a drets i per tant hem de respectar-nos tots, compartir amb tots, etc..
-La pobresa: donant a conèixer la situació que està vivint-se a distintes parts del món, fent-nos veure al llarg de la reflexió que tots els presents érem rics al tenir tot allò que necessitem.

La posada en escena era molt senzilla. A mode de presentació posaren una cançó, movent al ritme d’aquesta titelles de pal amb forma de notes musicals que acabaren afegint al decorat de l’escenari. A continuació passaren a presentar la primera escena, tractant així el primer tema. La representació de les tres escenes fou bàsicament igual, normalment hi havia tres personatges a l’escenari que mantenien una conversa sobre un dels tres temes que tractaren. I a mode de reforç visual, per la finestra de l’estructura es mostrava un paisatge i titelles de pal, dirigides pel quarta actor, que anaven variant a mesura que avançava la conversa.

Al acabar cada escena, cantaven una cançó que servia per reforçar el tema que havien tractat. Eren cançons inventades per ells, totes molt senzilles i repetitives, aconseguint així que els xiquets, que eren la majoria del públic, les entengueren.

He d’admetre que no és el millor teatre que he vist, una opinió que compartien molts dels presents. No obstant em quedaré amb allò positiu, l’estona agradable que vaig passar junt als meus cosins, i la reflexió sobre els tres temes tractats, que, tot hi ha que dir-ho, em semblen molt encertats i fonamentals.