L’OVIDI

L’Ovidi és una narració curta de Manuel-Francesc Navarro del Alar, amb la qual obtingué el Primer premi del Concurs de Narrativa Curta Vent del Port, al 1999.

L’autor en aquesta narració ens conta uns fets, pel que sembla reals, a partir d’un record que li ve a la memòria degut al que està veient. No obstant ens conta el succés d’una manera, si més no, peculiar, amagant-nos alguns trets rellevants de la història i aconseguint així enganyar al lector fent-li creure el que no és.

Tot comença quan està assegut a la porta del camp de futbol veient passar el soterrament de mossèn Vicent, el rector de la parròquia del poble de baix. Al mossèn el porten l’alcalde (Cristòfol)i tres clavaris d Sant Onofre. Fet que fa recordar al narrador un succés acorregut fa temps.
Resulta que una vesprada Cristòfol, en aquell temps Tofolet Ulldecona, i ell, tots dos amb molta fam, decidiren anar a al l’hort del rector a furtar cireres d’un cirer molt carregat sense adonar-se’n de que a l’altra part del cirer l’Ovidi vigilava la collita. L’Ovidi en veure’ls comença a acaçar-los per l’hort sense aconseguir atrapar-los. Però aquests dos, ofesos per l’esglai que els havia donat el mala bèstia de l’Ovidi, decidiren anar a casa a per la carrabina d’aire comprimit i tornar a l’hort del mossèn on trobaren l’Ovidi novament, aquest al veure’ls anà cara ells i tots dos es tiraren la carrabina al muscle i premeren el gallet, deixant a L’Ovidi estès en terra enmig d’un bassal de sang.
Cristòfol decidí callar en el moment i portar tota la vida eixa càrrega de culpabilitat, ell pel contrari, anà immediatament a buscar al mossèn per tal de que el confessara, confessió que, a banda de costar-li una hòstia, li ha costat tota una vida sense poder suportar la mirada del rector. Des de aquell dia cada vegada que veia al mossèn li pillava un calfred i recordava a l’Ovidi, el tito més gran s’havia vist mai a la comarca, mitja arrova de carn que es menjà el mossèn desprès de rostir-la en ceba i pastanaga.

Amb tot, dir que m’ha agradat molt com està contada aquesta historieta, ja que el narrador ens amaga trets fonamental de la història i en cap moment ens fa pensar que l’Ovidi siga un tito, sinó una persona. També m’ha resultat molt interessant la terminologia que empra per contar-la, un llenguatge de poble, amb sobrenoms, paraules que estan desapareixent pel temps...que m’ha recordat molt al parlar dels meus avis.